Des de finals dels anys 70 i mitjançant el discurs liberal del “Fi de la Història” i els mecanismes legals de l'anomenada “lluita contra el terrorisme” militants i organitzacions polítiques de les resistències antiimperialistes han passat al subsòl de la nostra realitat; els túnels de la resistència, les presons i masmorres del poder, la clandestinitat després de la persecució, les fosses comunes i cementiris, han passat a estar sota la terra, però a nodrir des d'aquí les lluites contra l'ordre colonial.

La llarga història de persecució contra organitzacions antiimperialistes des de mitjans del segle XX ha buscat fer callar per la força una generació de militants, ha pretès esborrar els seus sabers i experiències de la memòria col·lectiva, ha volgut trencar el fil de transmissió des d'aquests ancestres polítics i ideològics anticolonials cap a les generacions actuals que pretenen oposar-se a l'ordre capitalista i colonial actual.

“No és un buit a la meva terra l'arrel que vas arrencar, és un túnel” és una obra de teatre popular de titelles en solidaritat amb Palestina que relata la resistència de lluites anticolonials i antiimperialista del segle XX des dels subsòls a la qual el poder creu haver vençut.

Van voler enterrar-nos però no sabien que érem llavors, van voler arrencar-nos però no sabien que les nostres arrels hi deixaven uns buits, i que aquests buits profunds a la nostra terra són ara els nostres túnels.

Creació i direcció: Daniela Ortiz

Veus: Isabel Korzo i Jaime Gonzales

Producció: LOCALS, Sara Alberani, Chiara Pagano, Chiara Clarke.

Àudio: Xosé Quiroga.

Presentat a la Virreina Centre de la Imatge a l'octubre de 2024.